14/1/09

Carmen Puig Palacios: una vida tuxtleca

Va ser notícia a El Heraldo de Chiapas 21 de gener de 2009
Article d'en Andrés Fábregas Puig .

El 15 de gener de 2009 va morir a Tuxtla Gutiérrez la senyora Carme Puig Palacios. Tancar els ulls a les 16:40 de la tarda, ennuvolat, en una ciutat recorreguda per un fresc aire. Va néixer a la capital chiapaneca fa vuitanta-tres anys i onze mesos, vivint a la seva ciutat natal, excepte curts intervals en els que va habitar a la ciutat de Puebla i en San Cristóbal, las casas.

Tuxtleca néixer i així va morir. La seva mort significa la desaparició d'una part d'una ciutat que abandona gradualment el seu rostre per canviar i esdevenir una altra. El nom de Carmen Puig, la Carmita Puig, evoca un moment en la vida d'aquella ciutat de carrers empedrats i teulades mullats.

El seu propi naixement està xifrat en una conjunció: la coincidència de les destinacions de Catalunya i Chiapas, d'Espanya i Mèxic. La vida de Carmen Puig es teixeix en aquestes terres que, llunyanes, són unides per destinacions concrets, trajectòries que es troben sense haver previst.

El seu pare, don Antoni Puig i Pascual, jove de Barcelona, arriba a Mèxic el 1902, desembarcant a Yucatán des d'on arribaria a una Tuxtla Gutiérrez de sabor de poblet, ciutat de relacions cara a cara, en les quals tots els seus habitants es coneixen, es saben les seves vides i festegen els seus secrets.

Ciutat en què el Parc Central és el cor de la integració social, lloc de trobades de tots, rics i pobres, indis i ladins. El destí va voler que el senyor Antoni Puig, d'ofici rellotger i comerciant per català, escoltés la conversa que l'alcalde tuxtleco sostenia amb membres del seu Ajuntament, just sobre un rellotge: el del Palau Municipal.

Avariat la dita rellotge, no trobava compostura perquè qui s'encarregava de mantenir en funcions, va caure de la torre que el sostenia, en una mort de bolo, com hi va haver tantes en aquella Tuxtla. Don Antoni li va assegurar a l'alcalde que ell podia enfrontar-se amb el rellotge i fer-lo caminar de nou. El jove català es va enfilar a la torre municipal i solucionat preuat aparell que marcava el ritme del temps a la petita ciutat. Va ser aquest el seu primer treball en territori chiapaneco. Caminant els dies, va fundar la llibreria, papereria i impremta El Progreso, just davant de la catedral, proveint a Tuxtla d'un servei del qual mancava.

Don Antoni es va convertir en un personatge del Tuxtla d'aquells anys, despatxant des de la seva llibreria i conversant amb qui entraven a aquella botiga magnífica, de pis de fusta i llarga barra de despatx.

Es va casar amb Margarita Palacios amb qui va tenir dos fills: Joan Puig Palacios, metge, pioner de la medicina en Tabasco, on resideix. I Carme, l'Carmita Puig que va morir el 15 de gener a la ciutat que la va veure néixer. Catalunya i Chiapas es trobarien novament.

El cop d'Estat que va encapçalar Francisco Franco contra la República Espanyola legítimament constituïda, va llançar la saba d'Espanya fora dels seus confins. Van ser tres anys d'intensa batalla contra el feixisme. En els camps d'Espanya, Hitler, Franco i Mussolini van unir les seves armes per derrotar a la llibertat i instaurar règims de oprobi, vergonya de la humanitat. En un d'aquells vaixells que transportaren als transterrados, que deia José Gaos, arriba a Veracruz, Andrés Fábregas Roca, jove oficial de l'exèrcit vermell espanyol.

Els agents cardenista que el van rebre a Coatzacoalcos li van assenyalar el tren que el transportaría a un dels destins decidits pel govern de Mèxic: Chiapas. Sense saber on anava, Andrés Fábregas Roca va abordar el famós "tren pollero" que després d'una setmana d'un viatge increïble, el va deixar a l'Estació Jalisco en Arriaga.

Per a la seva sort, en aquell llegendari tren travar amistat amb un jove chiapaneco que es dirigia a la seva terra: José Casahonda Castillo, el Pachi, de qui va ser amic tota la vida. Acompanyat del Pachi Casahonda, arriba a Tuxtla el 1940 i, després d'un interval en què va viure a la ciutat de Mèxic i Guadalajara, es va establir a Tuxtla Gutiérrez, ciutat en què va transcórrer la seva vida. En Tuxtla conèixer l'Carmita Puig, la filla del seu paisà català, don Antonio Puig i es va casar amb ella.

El casament es va celebrar a Puebla, a la casa de la família del general Cacho i de la seva esposa doña Matilde i les seves filles, Marta i Lucía, amigues entranyables de doña Margarita Palacios i de Carmita Puig.

Els nuvis es van establir a Tuxtla Gutiérrez, ciutat en la que el jove Andrés es va convertir en el mestre Fábregas. D'aquí en endavant, la casa del mestre Fábregas i de la Carmita Puig va ser sempre un lloc d'intensa vida chiapaneca. Encara amb la senyora Margarita Palacios, les festes amb marimba i tamales desafiaven la audàcia catalana de don Antoni. Eren els temps de forja dels cercles intel lectuals que situarien a Chiapas en un lloc especial en el concert nacional.

Per aquella casa del mestre Fábregas i de la Carmita Puig, passarien els intel lectuals que van formar després el Ateneo de Ciències i Arts de Chiapas. La casa, situada a la 1 ª Avinguda Sud número 40, distava només mitja quadra de la famosa cantina L'Estació, propietat de don Óscar oliva, el fill de don Lindo, culterà d'El Quixot, avi del poeta Óscar Oliva Ruiz.

Aquella cantina va ser l'escenari de reunió dels cercles intel lectuals de Tuxtla, que componien i descomponia el món. En no poques ocasions, la reunió es traslladava a la casa del mestre Fábregas, que, després de sortejar la batalla amb la Carmita Puig, continuava la conversa. Allí estaven Fernando Castañón, Fernando Pariente, don Amadeo, Chemita De La Cruz, Eduardo Javier Alborán, el nyoquis Cancino. A la cantina de don Óscar, el "Yuca" animava la reunió amb la seva guitarra i la seva veu yucateca, nostàlgica i peregrina, com la cançó. Aquelles tertúlies, on la bolera era inevitable, van acabar més d'un cop a cop d'escombra.

Per aquella casa de la 1a Sud va passar la Espiga Amotinada, aquell grup de joves chiapanecos irats i en rebel·lia. En aquesta casa, que Carmen Puig va mantenir en peu, lliuraria Joaquín Vázquez Aguilar seus primers versos al mestre Fábregas.

Carmen Puig Palacios va viure aquesta ciutat naixent a l'època que va desplegar el talent del poeta Jaime Sabines, el seu amic. Més d'una vegada, va comprar teles a la botiga de la família del gran escriptor chiapaneco. Amb Juan Sabines es van fer compadres. Tuxtlequísimos tots, van créixer amb les marimba dels germans Gómez, dels Domínguez, de "La Poli". Amb el nyoquis Cancino i amb Glòria, la seva esposa, van ser amics de tota la vida. Carmita Puig només confiava en un metge: Chusito Cancino. Amb els Alaminos, van compartir aquella ciutat, avui remota. Les nits de teatre que Luis Alaminos presidia estan unides a aquesta generació que aixopluga l'esperit del món en Tuxtla Gutiérrez.

El nom de Carmen Puig Palacios evoca el Club TISPAN, els balls de poble, la poesia tuxtleca, els tamales i la juncia, el gran riu de Chiapa creuat per les pasteres plens de flors i verdures. Després vindria Carlos Navarrete i el seu descobriment de la cultura chiapaneca, la seva intensa vivència a la ciutat de la Font Mudéjar, les seves gestes d'centreamericà desbordat.

El nom de Carmen Puig recorda a aquell grup que encapçalada Daniel Robles els diumenges, ara a la colònia El Retiro, a la casa del carrer de l'Argentina nombre 32. Punt de reunió de veus que només s'apagava quan els centelleigs de la matinada anunciaven la fi d'una de les nits tèbies de Tuxtla. El nom de Carmen Puig Palacios evoca aquest esperit universal que només els pueblerina són capaços d'elaborar. Si no, allà està el ballet Bonampak de la meva padrina Beatriz Maza o aquesta finestra al món que era El Correito de don Arturo Ramos. Aquesta és la Tuxtla que Carmita Puig no només va viure sinó contribuir a construir amb el seu esperit alegre, la seva espurnejant humor, el seu caminar pels carrers que va estimar, la seva fidelitat a l'esperit tuxtleco, al seu castellà de voce.

Carmen Puig va tancar els seus ulls sota els cels de la vall enllumenat per l'esplendor de les primaveres i el Flamboyan. Potser va recordar les tardes de pluja i la remor de la nit, la marimba i el jocote. La visió de l'Mactumactzá. Potser va rememorar l'olor dels mànecs i el sabor del pucsinú i el menjar. Segur que va evocar a Florita i Clarita Aguilar, la companyia zoque, la presència en la seva vida de la Coyatocmo ancestral. Adéu Carmita Puig. O potser, fins a una altra època, a la que ens trobem, a la Reserva de la Vida o en el Misteri del Cant.