Escrit per Salvador Camacho Sandoval
Publicat a “La Jornada Aguascalientes”
dimarts 19 de Maig de 2009
El dissabte 16 de maig, al Museu Guadalupe Posada, es va fer un homenatge a la poeta "catalana-aguascalentense" Aurora Correa. En l'esdeveniment, el Consolat Espanyol va donar un reconeixement a la família i es va realitzar un pannell per parlar de la seva obra i la seva vida. En ell es va comptar amb la intervenció de Salvador Camacho Sandoval, el text es presenta a continuació.
És un honor recordar amb vostès des d'aquest fòrum i en tan bell lloc a la nostra amiga Aurora Correa. Vull compartir amb vostès part d'un text que vaig escriure en Barcelona, Espanya, just el dia quan vaig saber de la seva mort, exactament el que fa sis mesos. La notícia em va impactar perquè havia vist Aurora a casa d'Araceli Suárez i Fernando Camacho un parell de dies abans de marxar a la ciutat comtal, precisament a la terra de Aurora, la de l'arbre de cireres de la seva infància que recordava constantment. Però, és veritat, la mort sempre aguaita i no hi ha com contenir: "aquí aquesta la poesia: dreta contra la mort".
El dia que vaig rebre la notícia vaig recordar quan li vaig demanar a Araceli, al seu "Cap", com ella li deia, que me la presentés, ja que tenia moltíssimes ganes de conèixer-la. Sabia que Aurora era una integrant del grup dels 456 nens espanyols que van enviar a Mèxic el 1937, durant el govern de Lázaro Cárdenas, amb la intenció de protegir-lo de les atrocitats de la guerra civil al seu país. Per llibres i converses amb vells catalans, jo coneixia aquesta etapa de la història de Mèxic i Espanya i desitjava parlar llargament amb ella. Vaig ser afortunat perquè no només va ser atenta, sinó que, amb el temps, afectuosa com pocs, em va obrir els seus braços i em va oferir la seva amistat.
Ens vam entendre bé, tan va ser així que després compartim treball, quan publiquem La tornada a Aguascalientes a vuitanta textos, un llibre de cròniques que ella ens va ajudar a corregir i en el qual també va escriure. Durant el disseny i cura d'aquest conjunt de textos, vaig tenir l'oportunitat d'estar a casa seva diverses vegades i la impressió que em vaig formar d'ella va ser la d'una dona independent i generosa, la d'una persona de cor jove, intensa i inesgotable. A casa seva, polida, amb detalls i plena de llibres, em va parlar de poesia i de les aus que arribaven al seu jardí, i vaig saber de l'amor infinit al seu fill i als seus néts, i a la vida.
Una reunió amb ella i els amics mutus estava pendent, perquè jo em anava a Barcelona i perquè calia parlar de tantes inquietuds amb els amics mutus. L'espai va ser una altra vegada la casa acollidora d'Ara i Fernando; per descomptat, amb una carn rostida. Com sempre, ella tenia la paraula erudita i la inquietud d'adolescent per estar opinant de gairebé tot. Només ens va faltar cantar, perquè segurament hi hauria també cançons per compartir.
Barcelona sempre va estar present sense enyorances de llàstima, sinó amb l'aplom de qui coneix les seves arrels i segueix endavant. Després de passar per Morelia en la seva infància i després en altres ciutats, va arribar al Districte Federal, on va aconseguir tenir aquesta visió cosmopolita que li vaig conèixer i admira. Allà va aprendre literatura i periodisme, i es va envoltar de cultura i amics que la van voler sempre.
Aurora va arribar a Aguascalientes a invitació del seu fill, però quan anys després, aquest es va traslladar a una altra ciutat, ella va dir "jo ja sóc aguascalentense i d'aquí no em mouen". Em consta l'afecte que el va tenir a Aguascalientes, en especial a l'Alameda, a la qual li va dedicar més d'un poema. Araceli em parlar que Aurora gairebé no dormia i que llegia bastant, per la qual cosa d'història i cultura de l'estat sabia molt més que els que vam néixer. No va passar molt de temps per comprovar-ho. Però a més de llegir escrivia literatura i em consta que ho feia amb certa obsessió amorosa, era la seva passió. No em sorprèn que ara Juan Carlos, el seu fill, ens digui que té quatre caixes completes de llibres de poemes no publicats. Sé també que va deixar pendent una novel•la com un espai en blanc que ningú no podrà omplir.
Recordo el seu últim llibre publicat, Cireres, una novel•la autobiogràfica extraordinària i commovedora. En ella està escrita la vida d'aquesta nena que van dur a Mèxic, sota la idea que aviat acabaria la guerra perquè immediatament pogués tornar al costat dels seus pares. Però la guerra va acabar en una llarga dictadura i ella mai va tornar. El llibre és la història de vicissituds i d'esperances, però lluny d'assumir l'actitud de tristesa i lamentació, l'autora ens fa magistralment una oda intensa a la vida.
Al llegir el seu llibre, i al conèixer-la, em va provocar sentiments extrems, em va fer plorar i riure. A la meitat de la seva lectura, vaig estar a punt de cridar, d'anar a buscar-la, d'abraçar. Em va donar tendresa, em va fer enuig i em vaig sentir orgullós de tractar, però, com un drap, el seu llibre em saltejà l'ànima. Ella ara no està entre nosaltres, però vam ser privilegiats al conèixer-la, sempre ho vaig saber i li estaré immensament agraït.
Em va commoure el seu activisme, aquell que m'agrada d'alguns espanyols d'esquerra, que encara mantenen la dignitat i el compromís amb la justícia i l'humanisme. Va ser ella, juntament amb un grup, qui va tenir la iniciativa per demanar, exigir, al govern de José Luis Rodríguez Zapatero, que molts espanyols que es van veure forçats a viure a Mèxic mereixien suport, i la seva petició va ser escoltada per a benefici de centenars dels seus companys.
Aguascalientes i Barcelona van perdre a una gran dona i nosaltres vam perdre a una extraordinària amiga. Un gran abraçada per Juan Carlos. Ens queda el seu exemple: la seva vitalitat, alegria, optimisme i, sobretot, la seva rebel•lia indòmita, aquesta que el món necessita en aquests temps en els que sembla predominar l'apatia, la incertesa i la desil•lusió.
Moltes gràcies.
Un text àntic recordant la seva mort:
No hay comentarios:
Publicar un comentario